Es tracta d'un trastorn que afecta especialment menors amb Trastorn de l'Espectre Autista (TEA), Trastorn de Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat (TDAH), Diversitat Funcional de tipus cognitiu, Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC) i, especialment, Trastorn d'Ansietat Generalitzada (TAG). Així, segons dades de l'Associació Espanyola de Pediatria, el 80% de la població infantil que presenta alguna d'aquestes problemàtiques desencadena un TERIA.
Tot i que es requereix més coneixement i recerca sobre el TERIA, els estudis realitzats fins ara revelen que la incidència entre els casos de TEA és del 18%; entre els de TDAH, del 20%; i entre els de TAG, del 60%.
Rigidesa i obsessió, factors desencadenants
El neuropediatre de l'Hospital HM Nens, Dr. Miguel Ángel Hernández, afirma que “no hi ha una base neurobiològica que justifiqui el desenvolupament del TERIA, sinó que es considera més aviat que les conductes ritualitzades, restrictives i obsessives que es veuen en trastorns com el TEA i els TOC, quan afecten la conducta alimentària, provoquen l’aparició de la simptomatologia pròpia d’aquest trastorn”.
El TERIA es caracteritza per presentar una alta sensibilitat a determinades característiques sensorials d'alguns aliments, una restricció en la quantitat que s'ingereix o per aparèixer com a conseqüència d'una experiència traumàtica com asfíxia, vòmit o altres símptomes gastrointestinals i es diferencia de l'Anorèxia o la Bulímia Nerviosa perquè no hi ha una distorsió de la imatge corporal ni por d'augmentar de pes. No obstant això, sí que pot arribar a frenar el creixement, provocar canvis significatius de pes (pèrdua, sobrepès o obesitat) i mancances nutricionals.
Joana Torán, una de les nutricionistes d’HM Nens, explica que “són nens que no solen tenir molta sensació de gana, no mostren cap interès pel menjar o tenen fòbia als aliments que no els agraden i davant d'ells, reaccionen de manera molt intensa. La seva aversió pot ser deguda a la textura, el color, el sabor, la marca, etc. o haver patit alguna experiència traumàtica com una gastroenteritis, un ofec o un vòmit”.
L'actitud de la família és determinant
L'aparició del TERIA sol tenir lloc entre els 2 i els 6 anys, però es pot tractar i superar. El tractament s'ha de dur a terme des d'un enfocament nutricional per establir el pes, la pauta de creixement i l'estat nutricional, i conductual, ja que comporta una afectació de les funcions del pacient i de la vida social (negativitat a menjar a l'escola, fora de casa, no voler anar de colònies, etc.). Per això, cada cas s'ha d'abordar de manera personalitzada i multidisciplinària, i és necessària la participació de pediatres, neuropediatres, psicoterapeutes, endocrinòlegs, gastroenteròlegs, nutricionistes, infermeres i la família, la qual té un paper determinant.
La responsable del Servei de Psicologia de l'Hospital HM Nens, Sílvia Fernández, indica que “els nens que pateixen TERIA arriben a desesperar les famílies perquè pateixen en veure que no mengen i temen per la salut del seu fill. Per això, necessiten adquirir les pautes de comportament adequades per trencar les rutines adquirides a la taula de casa i, de vegades, no és fàcil. En molts casos, són famílies sobreprotectores a les quals els costa posar límits provocant un apoderament del nen que fa que, en aquest àmbit, es generi una mala relació al nucli familiar”.
A més de la teràpia familiar, amb el nen es fa teràpia conductual basada en jocs amb els aliments per oferir-li l'oportunitat de tastar-los. És important aconseguir implicar-los en els àpats i donar-los poder de decisió, ja que han d'adquirir autonomia. La tècnica d'establir recompenses sol ser força efectiva. També s'utilitza teràpia cognitivoconductual, l'objectiu de la qual és calmar l'ansietat que pot generar saber que s'acosta l'hora de dinar o haver de seure a taula.
A l'Hospital HM Nens, el tractament dels nens es fa a través dels Grups de Sensibilització. Amb un màxim de cinc pacients, s'organitzen jocs i activitats, la finalitat dels quals és que toquin els aliments, se'ls emportin a la boca, els notin, els apreciïn i, finalment, els tastin. S'han d'acostumar progressivament. Una altra de les accions que es fa és el ‘Foodchaning’, una tècnica que consisteix a anar establint una cadena entre aliments similars. Per exemple, si a un nen li agraden els nuggets de pollastre, avançar passant al pollastre arrebossat, al pollastre rostit, peix arrebossat, etc.
Coordinació amb les escoles
Per superar la por dels petits a dinar a l'escola i fora de casa, també és molt important la coordinació amb els centres educatius. D'aquesta manera, des de l'hospital monogràfic infantil d’HM Hospitales a Barcelona es treballa conjuntament amb ells i les famílies per tal que confiïn a deixar els nens, d’una banda, i que els equips dels menjadors escolars siguin conscients del trastorn i sàpiguen com han d'atendre l’alumne, de l’altra.
Barcelona, 15 de juliol de 2024